dilluns, 10 de desembre de 2012

Paul Auster

Avui al diari s'informava de la publicació per part d'Edicions 62 d'un volum que recull les cartes que han intercanviat Paul Auster i John Coetzee durant 4 anys, des del 2008 fins al 2011. M'ha cridat l'atenció un fragment d'una de les cartes, on en Paul Auster comenta que "el millor argument en favor de la importància de l'art rau precisament en la seva inutilitat, que som humans  amb més profunditat i més força quan fem les coses pel pur plaer de fer-es". Hi estic completament d'acord, no, millor dit, sento el mateix. Tant que es parla a tot arreu ara de la cultura de l'esforç i és precisament això el que hem de deixar enrere. Que vingui la cultura del plaer, del disfrutar del moment, de la passió, de la creativitat, del que realment sentim que tenim ganes de fer, i limitem l'esforç a quan no hi hagi més remei, si-us-plau, però no el venem com un valor a la nostra societat. La majoria de la gent té molt clar que quasi tot el que fa durant el dia és degut a l'esforç i així van passant els dies sense pena ni glòria.

A mi, personalment, a nivell relacional, quan algú fa alguna cosa per mi des de l'esforç, això no m'arriba, no m'emplena. Prefereixo que una persona s'apropi des del que sent, des de la llibertat i les ganes de compartir o donar, no des de l'obligació o l'esforç. Si hi ha menys coses a nivell relacional està bé, perquè seran de veritat. Jo també vull fer el mateix amb els altres. I a nivell del fer, quan faig quelcom des del que sento, el temps em passa volant i disfruto i allò té quelcom especial i únic, creatiu, si ho faig perquè toca, no hi ha excel.lència possible, l'obligació és un niu per a la mediocritat i l'estancament. Segurament hi haurà més producció, més activitat, més quantitat, però no més qualitat, ni, per descomptat, més satisfacció.

Doncs au, jo ja he disfrutat amb tot el procés d'escriure aquest post i també amb la foto de l'Auster de més jove, que el trobo ben atractiu.