dimecres, 12 de desembre de 2012

El naixement de l'Arnau

Vaig escriure el relat com si parlés directament amb el meu fill:


Tot va començar el dimecres 20 de febrer de 2002, a les 9 de la nit me´n vaig anar a dormir amb una son irrefrenable. Vaig pensar que era una mica estrany. El dijous vaig estar tot el dia fent petites migdiades i al vespre també vaig anar a dormir superaviat amb molta son. Suposo que el cos estava agafant forces pel que li esperava.


El divendres 22 de febrer al matí, quan encara era al llit, vaig sentir una sensació rara, com la que havia sentit tantes vegades quan m'havia de venir o m'acabava de venir la regla, semblava com si anés molla. Em vaig aixecar ben de pressa i vaig anar al lavabo. En fer pipí i netejar-me, vaig comprovar que havia expulsat el tap mucós. Jo ja havia llegit que això indica que el moment del part no és gaire lluny, però que, tot i així, poden encara faltar-hi dies.
Tot i que em vaig posar molt contenta de que per fi donessis senyals de voler sortir, i que estava molt nerviosa, em vaig posar una compresa i no vaig donar-hi més importància (encara no era conscient que aquell mateix dia em posaria de part). Vaig esmorzar i em vaig connectar a Internet per buscar informació sobre el tap mucós i veure realment si indicava que el part era a prop. Total que em vaig passar ben bé dues hores llegint històries de naixements explicades per les mares i mirant de trobar les que començaven amb l'expulsió del tap, mentres intentava imaginar-me com seria el meu, de part.
Cap a les 12 del migdia, vaig comprovar que la compresa era ben molla, estaria trencant aigües lentament? Vaig trucar el teu pare i es va posar bastant nerviós i em va dir que a la tarda no treballaria, que miraria d'enllestir el més important abans de dinar, per si de cas ja estàvem de part.
Em vaig menjar un bon plat de llenties i en acabar de dinar, només aixecar-me de la cadira, vaig sentir com un líquid em lliscava cames avall i em mullava els pantalons. Ara sí era conscient que trencava aigües! Ja no calia anar a comprovar la compresa... Em vaig canviar de roba i a 2/4 de 3 vaig tornar a trucar el teu pare per dir-li que havia trencat aigües. Em va dir que ja venia de camí.
El teu pare va arribar molt nerviós (qualsevol hauria dit que havia de parir ell...). Va dinar en mig minut i volia sortir corrent cap a l'hospital, però li vaig dir que es calmés que primer hi volia trucar. A l'hospital em van posar amb la llevadora de guàrdia i aquesta em va dir que hi anés, que no calia córrer, però que tampoc trigués molt. Li vaig dir que concretés, perquè jo no tenia cap dolor i volia estar-me a casa tan com pogués abans d'anar a l'hospital, i em va dir que no deixés passar més de dues hores.
Vaig trucar la meva mare per informar-la de tot i va dir que l'anéssim a buscar, que ella volia venir amb nosaltres a l'hospital. Tots dos estaven com histèrics. Jo era la més tranquil.la, perquè pel que havia llegit, sabia que la cosa anava per llarg...
Em vaig dutxar, em vaig canviar i em vaig maquillar una mica (volia sortir bé a les fotos, je!). Vam sortir cap a l'hospital tots tres. El pare ens va deixar a l'àvia i a mi davant l'hospital mentre ell anava a buscar aparcament. Ens vam dirigir a urgències i de seguida em van fer baixar a la sala de parts. La iaia, com que no està massa bé del cap (broma, però no del tot, eh...) es va quedar a dalt en comptes de baixar amb mi. Jo vaig pensar que ho feia per esperar el teu pare i dir-li on era, però resulta que quan va arribar, va haver de demanar ell a urgències on havia d'anar per estar amb mi. Devien ser les 5.
A la sala de parts em van monitoritzar i em van dir que no tenia cap contracció, que no estava de part encara, que només havia trencat aigües i per això m'havien de tenir allà vigilant, perquè un cop s'han trencat aigües el canal del part és obert i es donen més probabilitats de tenir una infecció. Em van dir que em donarien una habitació perquè anés fent, i que si jo no em posava de part, al final me l'haurien de provocar (ui quin mal!!).
Cap a les 6 de la tarda ja estava instal.lada a l'habitació. Hi havia el pare i l'àvia. Cada hora em posaven el monitor per veure si hi havia indicis de contraccions, i res de res! Es veu que encara no tenies ganes de sortir.
La cosa no avançava gaire. Cap a les 7 va arribar l'avi, que va plegar abans d'hora, tot i que ja li havíem dit que anava per llarg, tothom estava molt nerviós. Cap a quarts de 8 la llevadora va entrar a l'habitació i tots quatre estàvem de la broma i jo com una rosa. Va dir que això no anava gaire bé , ja que ningú està tan content quan està de part (comentari que no trobo massa afortunat, la veritat). Em va examinar i va dir que estava molt verda, que anés a caminar per l'hospital, que ella vindria més tard a posar-me un enema, ja que va dir que sovint això accelera una mica el procés.
Vam anar a caminar amunt i avall pels passadissos durant uns 20 minuts aproximadament. Quan vam arribar a l'habitació jo estava feta pols, m'havia cansat moltíssim i només volia estirar-me i descansar, i a ser possible dormir, però no. La llevadora va venir amb l'enema i aquí va començar tot. En acabar, em van dir que havia d’anar a caminar una altra estona pel passadís i jo només volia descansar perquè havia estat un dia molt llarg, però res de res: a caminar!
Cap a les 11 va venir la llevadora i ens va dir que si volíem descansar podíem fer-ho, que intentéssim dormir. Jo, supercontenta perquè ja no podia més. Abans, però, jo tenia gana i la llevadora em va portar un flam. Me´l vaig menjar en un plis plas. Vam apagar els llums i només de fer-ho vaig començar a tenir contraccions. Al principi eren com dolors de regla forts, d'aquells que no et deixen concentrar en res més, però que es poden suportar, però és clar, ja no vaig poder dormir més.
Amb el pare vam estar cronometrant les contraccions, més o menys cada quatre minuts en tenia una. Cap a la una de la matinada, després de dos hores ininterrompudes de dolors cada 2 o 3 minuts, la llevadora em va tornar a examinar i va ser molt descoratjadora, ja que va dir que només estava d'un centímetre (i havia d'arribar als deu, jo ja em veia parint durant tota la setmana!).
Vaig quedar molt desanimada. Ella va tornar a marxar a baix a sala de parts i jo vaig continuar amb els dolors, que cada vegada eren més forts. El teu pare intentava estar despert, però va dormir moltes estones, jo també ho hauria fet de no tenir aquells dolors!
A estones, però el papa intentava ajudar-me a respirar, però la veritat és que ho vam deixar estar aviat, no em suposava cap ajuda. M'aixecava del llit, passejava, m'ajupia, però res no em treia el dolor. Jo intentava preparar-me mentalment per la propera contracció, per veure si em podia fer menys mal, però cada vegada eren més seguides, ja quasi no hi havia descansos entremig, perquè quan acaba la contracció em quedava l'esquena ben adolorida i de seguida en començava una altra.
Total, després de dues hores més amb aquesta situació li vaig dir al teu pare que anés a cridar la llevadora, que ja no podia més. Eren les tres de la matinada. Per a la meva sorpresa, van venir unes infermeres i ens van dir que em baixaven a sala de parts. Van portar una cadira de rodes i només pujar-hi em va venir una contracció i vaig deixar anar un gemec que fins i tot va fer que el cel.lador que em portava posés cara de llàstima. Ara les contraccions eren tan fortes que no podia parlar mentres les tenia i no podia disimular els gemecs de dolor.
En arribar a la sala de parts, la llevadora em va fer un tacte molt dolorós per tal d'acabar de trencar la bossa, ja que segons ella, moltes vegades no s'acabava de buidar del tot i això dificultava que el part progressés. Però em feia tant de mal que va parar. Em va dir que estava d'entre 3 a 4 cm de dilatació (jo que em pensava que devia estar ja de 7 o 8...) i que cridaria l'anestesista per que me posés l'epidural. Jo estava amb la cara desencaixada i al monitor les contraccions arribaven a 90. Durant tot aquest temps el papa intentava agafar-me la mà i jo li apartava, ja que em feia mal on m'havien posat el catèter. Què fort!
Finalment va venir l'anestesista. A mi em feia por un possible error en la punxada, però volia que el dolor que tenia acabés o parés durant una estona. Em va dir: ja està! Als 5 minuts ja m'havia canviat la cara. Eren les 4 de la matinada.
La llevadora em va fer un altre tacte i aquesta vegada sí que va acabar de trencar la bossa. Va dir que a partir d'aleshores era qüestió d'esperar, que ella acabava el torn a les 8 del matí i que jo ja hauria parit, però jo no era tan optimista.
L'epidural va funcionar, jo notava quan tenia una contracció, però no sentia cap dolor i les contraccions arribaven a 180/190 al monitor!
El teu pare havia trucat els avis, que li havien dit que ho fés. Cap a les 5 o quarts de 6, la llevadora els va deixar passar i es van estar uns 20 minuts allà dins amb nosaltres, Jo estava molt animada perquè faltava poc per tenir-te als meus braços. Cap a les 6 van sortir i jo vaig començar a notar dolors un altre cop.
La llevadora em va tornar a examinar i va dir que no havíem avançat gaire i que potser tindries una volta del cordó. A més, va dir que estaves girat amb la cara cap amunt. Em vaig posar una mica nerviosa i li vaig dir que em tornava a fer mal. La llevadora va trucar l'anestesista a casa, ja que estava de guàrdia. Als 15 minuts més o menys va arribar ben emprenyat i va muntar tot un teatre per fer-me sentir malament, però jo ho tenia molt clar. Ja m'havien explicat altres dones que al final havien hagut de parir amb dolors i aguantar quan els cosien els punts, perquè els efectes de l'epidural els havien passat, i jo no volia ser una d'elles...
Em va posar una altra dosi i als 5 minuts tornava a respirar. Vaig mirar el rellotge, eren les 7:15. La llevadora em va examinar i va dir que eres una passada. Que t'havies girat tot solet i que ja estaves a punt per sortir. Em va dir si volia tocar-te el caparró i quan vaig posar el dits i et vaig tocar vaig sentir una emoció molt forta i em vaig posar a plorar sanglotant. La teva arribada era imminent! A partir de llavors tot va ser molt ràpid. Van preparar-me amb les cames allà dalt, em van ben netejar i li van donar un vestit de quiròfan al teu pare. Quan tot estava a punt i jo allà espatarrada, va arribar el ginecòleg amb tota la feina ja feta.
Ara hi havia un problema, és clar, estava tan anestesiada que no sentia quan tenia contraccions i el ginecòleg em deia que quan sentís ganes d'empényer ho fés. Si hagués estat pel ginecòleg encara hi seríem, sort de la llevadora que ho va veure clar i m'anava indicant quan havia d'apretar. Em van portar un mirall i vam veure el teu caparró que despuntava. Amb tres grans empeses (ja saps que som una família de forçuts) ja eres al món, potser massa ràpid i tot. Eren les 8:10 del dia 23. Vas sortir plorant. Quan et van posar a sobre meu un altre cop l'emoció va poder més que jo i vaig tornar a plorar d’alegria.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Com he dit abans impressionant he pogut llegir el detall dues de les maneres de porta el mon els fills, encara que em l'Arnau va ser realment llarg tb va tenir el seu encant jo que soc la teva cunyada haig de dir que sense el recolçament del teu germà que em va animar en tot moment per intentar de que tingués a la Daniela de forma natural també vaig tenir un referent molt important que vas ser tu em la teva vivència en el part de Isaac vaig pensar que ja que tenia por a les agulles i gent com tu podia tenir els fills a casa seva pq jo no podia ser igual, des de llavor la meva manera de pensar va fer un gir a partir de llavors em vaig veure capaç de aconseguir-ho casi tot a la vida, un peto

Isabel Pareja ha dit...

M'alegro d'haver contribuit amb el meu exemple a animar-te a tenir la Daniela en un part natural. De totes maneres, vas ser tu la que ho vas decidir i la que va tenir la valentia per aconseguir-ho. Gràcies pel teu reconeixement i una abraçada!