divendres, 7 de juny de 2013

Ets amic teu o amiga teva?

A vegades, amb el meu procés des de la por cap a obrir el meu cor i cap a l'amor, deixo d'apreciar les dificultats que em trobo pel camí i començo a voler desesperadament estar en lloc diferent del que estic, vull ser o sentir quelcom diferent del que sóc o sento, suposo que aquest és el meu superego en acció.

Vaig veient que aquest procés que estic fent no és fàcil i que requereix d'una enorme amabilitat, comprensió i empatia amb mi mateixa. Es podria dir que necessito tenir una amistat incondicional amb mi mateixa, amb un gran respecte pel que estic fent. Normalment, és més fàcil fer això amb una altra persona que no pas amb nosaltres mateixos. Bé, al menys puntualment, perquè sovint també ens impacientem i volem que els altres estiguin en llocs diferents dels que estan. Tenim totes aquestes idees preconcebudes, aquestes veus que ens van dient "Això ha de ser així o no hauria de ser de l'altra manera, com és que encara fas el que fas o que la cagues aquí o allà" i que portem amb nosaltres des del que se'ns va dir o es va esperar de nosaltres a la infantesa.

Doncs bé, aquí estic amb mi mateixa, recolzant-me, respectant-me, sent tendra i comprensiva amb mi mateixa, deixant l'exigència, la crítica, el judici, sent una bona amiga de mi mateixa. Deixant de fer-me el que se'm va fer des de la inconsciència i a una edat molt tendra. Miro enrere i, la veritat, em meravello del camí que he fet i les dificultats enormes que he travessat i com, cada vegada, vaig sortint més forta, més adulta, més completa... la quantitat d'energia que s'allibera és sorprenent i puc anar obrint el meu cor cada vegada una miqueta més.

Em sento afortunada i convido tothom a experimentar l'agraïment amb nosaltres mateixos per les coses bones que som capaços de donar-nos i el respecte que ens tenim. A partir d'aquí, la meva experiència és que la resistència al canvi disminueix enormement i el nostre procés de desenvolupament personal comença a fluir sense esforç. Es pot experimentat la tranquil.litat, la confiança i el plaer en el dia a dia. Quan ens sentim amics de nosaltres mateixos, espontàniament això surt cap als altres també, cosa que fa que les relacions puguin ser nutritives i enriquidores: relacions on no es competeix ni es lluita, relacions on compartim, ens escoltem, ens recolzem i entenem els uns als altres i on disfrutem.  I no és això en el que consisteix l'amistat?



5 comentaris:

Anònim ha dit...


Gracias por compartir algo tan bonito y real, estoy de acuerdo contigo,si sientes lo buena amiga que eres contigo como yo te siento conmigo... a mi se me calienta el corazón... mucha ternura y agradecimiento...
Gracias, un beso.

Isabel Pareja ha dit...

Muchas gracias! Un fuerte abrazo.

Anònim ha dit...

Pues yo no se si soy amiga mia la verdad, pero a la vez lo analizo un poco todo y veo que amigas tengo una contada y que cada vez tengo menos ganas de tener a gente a mi alrededor que como estoy mejor es sola, con mi family o mi peque asi que no se si decir que soy amiga mia me gustan tus escritos siempre mirando que vas escribiendo

Isabel Pareja ha dit...

Bueno, ese refrán de que "mejor solo que mal acompañado" no deja de ser una verdad como una casa. El problema es que todos necesitamos relacionarnos y contar con personas con quien compartir vivencias, intercambiar ideas, sentir afecto... y tener que renunciar a eso porque no encontramos personas con quien compartir desde ahí es una pena. Yo también pasé por una época así, pero finalmente estoy teniendo buenas amistades con mucho afecto y en las que sí puedo contar.

En cuanto a lo de ser amiga de ti misma ¿Te has preguntado como te tratas a ti misma? Te tratas como tratarías a una buena amiga o como querrías que te tratara una buena amiga. Vale la pena comenzar por sentir que nos tenemos a nosotros mismos, ya estemos solos o acompañados.

Isabel Pareja ha dit...

Ah, y gracias por mirar lo que voy escribiendo!