dimarts, 9 de juliol de 2013

El mètode Estivill

Acabo de llegir un article al blog de Pablo Palmero sobre el mètode Estivill. Us el recomano, perquè és un article excel.lent i completíssim. Aquí al bloc jo havia posat aquest post sobre el tema, però he recordat que havia escrit un fa anys per a un fòrum quan el meu fill petit encara no havia nascut. Arrel de la petició d'una lectora del blog sobre articles relacionats amb la criança dels nostres fills, se m'ha acudit de rescatar-lo. L'he retocat una mica (la idea de fons és la mateixa, però hi havia algunes frases amb les quals ara ja no m'identifico) i us el poso a continuació:

Com dormen els nens?

Mètode Estivill

Que els nens es despertin algun cop a la nit, és normal, forma part del seu desenvolupament natural, hi ha molts estudis que demostren que el seu patró de son és diferent del dels adults. Voler que dormin tantes hores seguides va en contra del que estan programats per fer. Aquest mètode ens diu que un nen de mesos, que no es pot moure del bressol sense ajuda, si es desperta un cop a la nit, ja sigui perquè té gana, set, sent por o vol contacte, pateix d'insomni. Això, a part de ser una mentida clara, proporciona l'excusa perfecta per ignorar les necessitats de la mainada des que són ben petits i indefensos.

Amb aquest mètode també em surt comentar el tema dels "experts" en criança, que en la meva opinió és una mostra més d'un sistema de poder com és el capitalisme. Una persona és la superior, la que diu el que s'ha de fer, i els altres els subordinats que no ténen res a objectar i que acaten les ordres, perquè si no, se'ls considera fora de la societat. Hi ha un resultat a aconseguir i s'ignora a les persones per tal d'aconseguir el resultat. El mètode Estivill forma part de les teories que defensen que el nen ha de saber qui mana i que no té veu ni vot, que nosaltres hem de decidir en tot moment que és el que li convé i adiestrar-lo per tal que les coses estiguin controlades. Aquesta és la manera de d'anar produint ciutadans servils i sotmesos en el futur: es comença per atacar els seus impulsos instintius més bàsics en un moment en que ells són pur instint i poc a poc van deixant de sentir-se. Aleshores, poden aguantar situacions que d'altra manera no podrien aguantar, com per exemple, acabar treballant 12 hores en un treball mecànic i repetitiu, entre altres coses encara més greus.

Un altre tema a comentar amb aquest tipus de mètodes és que no es basen en estudis científics, per tant, jo podria haver escrit el mètode igual, però dient que en comptes dels tres mesos, es comenci als tres i mig o que en comptes de 10 minuts, plori 9. Ningú me'l pot rebatre perquè m'ho acabo d'inventar. De fet el mètode que corre com l'aigua en aquest país no és ni tan sols una invenció, és igualet igualet que un que ja corria als anys 50 per EEUU escrit per un tal Ferber i que ha arribat a tenir molts detractors al llarg d'aquests anys. Ja se sap, aquí anem uns anys enrere, però això no passaria si no haguéssim perdut la nostra fe en el nostre instint i sentit comú.

Aquest escriptor de best-sellers s'està forrant a base d'explotar la inseguretat i culpabilitat dels pares. La majoria dels pares volem fer el que és millor pels nostres fills, si et diuen que els estàs fent un favor "ajudant-los" a dormir i que si no ho fas, patiran insomni i altres problemes tota la vida, etc, etc. Que, a més, si no ets capaç de fer el mètode és que ets feble i no tens voluntat. Molts pares amb poca connexió amb els seus instints cauen a la trampa i alguns que dubten acaben caient per tot l'anterior i per la pressió social.

A mi, em van deixar el llibre, me'l vaig llegir i com no acabava de confiar en el meu instint i tothom em deia que dormint amb el meu fill l'estava perjudicant, vaig fer la prova una nit amb el meu estimat fill gran, pobret. Quan vaig veure que es va passar una hora plorant, tot i que jo anava entrant i dient-li que no passava res (a un nen de mesos!!) no vaig poder més, el vaig agafar i es va tirar molta estona amb aquell singlot que fan quan han hagut de plorar molt i amb molt de nerviosisme, no es podia calmar ni en els meus braços.

Com vaig poder intentar-ho? Ara se'm regira la panxa. Tant se'ns ha pervertit el nostre instint? Doncs sí, és així, estem desconnectats del sentir i dels nostres instints, d'altra manera, no podríem fer res semblant. Jo vaig reaccionar en veure la reacció del meu fill, a partir d'aquell dia vaig seguir dormint amb ell i donant-li teta cada vegada que la demanava quan es despertava. Vaig buscar suport en foros com crianzanatural i en veus com les del pediatre Carlos González, perquè em sentia sola i insegura del que sentia i, a part del meu home, a ningú més del meu entorn li semblava que el que jo feia fos bo pel meu fill. Vaig continuar endavant i el meu fill va dormir amb mi fins que va voler i va mamar 4 anys, i amb el meu altre fill també vaig fer el mateix. Us puc assegurar que cap de les "profecies catastròfiques" que se'm feien, s'han acabat materialitzant, al contrari. I

Per acabar, aquí us escric frases extretes del capítol 4 del seu llibre Nen, a dormir. Reflexionem una mica, deixem-nos sentir una mica i a veure si la imatge que aquest doctor té de bona persona pot anar acompanyada d'afirmacions com aquestes:

"...no dudéis que vuestro "corazoncito" flaqueará cuando oigáis llorar a vuestro hijo..."

"...lo más probable es que en ese momento esté llorando a moco tendido... Ni caso. Seguid hablando como si nada..."

"...Es ahora cuando papá y mamá han de mostrar su verdadera fortaleza. No deberán pensar en Juanito, que alza sus bracitos con cara de morirse de pena..."

"...lo lógico es que llore, grite, vomite, patalee, diga "sed", "hambre", "pupa", "no te quiero"... lo que sea con tal de conseguir que os dobleguéis, pero ni os inmutéis ... Y si os cuesta mucho, pensad que lo estáis haciendo por su salud y la de toda la familia..."

"...porque es Juanito quien se ha de adaptar a vosotros y no vosotros a él..."

O sigui, que el nen és el nostre enemic i ens manipula i que tot el que podem sentir d'empatia i ganes de cuidar i consolar el nostre fill són mostres de feblesa. Estivill fa tot el possible per carregar-se el vincle dels pares amb els seus fills. Com devia ser la seva infància?


Ignorar el nen així, només pot causar-li problemes físics i emocionals a curt i llarg termini. Amb aquest mètode els ensenyem de ben petits que no poden confiar en ningú, començant pels seus pares. Els ensenyem que les seves necessitats instintives de seguretat, protecció, contacte físic, afecte, companyia... són quelcom dolent i els deixem sols. Després ens sorprenem que molts pares siguin els últims a assabentar-se que els seus fills tenen problemes a l'escola o amb els companys, i no es això el que se'ls ha ensenyat? No els ensenyem a callar, a no donar problemes, a no mostrar les seves necessitats, a no poder comptar amb que seran escoltats, que el que els passa no ens importa?

La majoria de nosaltres venim d'entorns on s'han ignorat i/o atacat aquestes necessitats i acabem sent adults que ja no podem sentir el nostre instint amb força, ens sentim sols i que el que ens passa de veritat no importa, aguantem situacions que no podríem aguantar des d'una connexió instintiva i des d'aquí som fàcilment manipulables des del poder. Acabem volent el mateix per aquells a qui més estimem, és el que que coneixem i d'aquesta manera, per exemple, podem acabar aplicant el mètode Estivill als nostres propis fills.

Aquí us deixo La declaración sobre el llanto de los bebés que jo ja vaig signar fa molts anys.

I a la web fent una recerca amb els termes "colecho" o "co-sleeping", trobareu tot un reguitzell d'articles i estudis que parlen dels avantatges de dormir amb els fills.



2 comentaris:

Anònim ha dit...

Crec que son frases dures i que la gent que segueix aquests metodes son pq necessiten buscar una escusa per poder se justificar que ho fan per petit i ho fan per ells per tenir el seu espai, i no sentise culpables.
Un cas que l altre dia em va passar, una companya que d aqui uns mesos la posaran el paro pq l empresa no va be, porta a la seva filla a la guardaria pq treballa partit, i quan em va donsr la noticia el primer que em va pasar pel cap ostia que guai podras estar em la peque i aixi no l hauras de portar a la guarde i per dintre vaig pensar ho pogues fer jo jajaja i em va respondre que dius seguira anant a la guarde pq els hi va be a ells, surten mes espabilats, esta be, Si no hi ha mes remei gracies que hi siguint pero ella donava una excusa per sentirse millor i no sentir se malament,uffuf la meva pregunta es on estara millor que a casa que des que s aixeca fins que va el llit sempre hi ha algu nomes per ella, cosinets, yayas, papas, tiet/a?

Isabel Pareja ha dit...

Estic d'acord amb tu. Jo sé que hi ha coses que no serien les millors opcions pels meu fills, però per com tinc muntada la meva vida, ells han de fer-les, "patir-les". No les justifico dient que és el millor per ells, simplement els toca perquè són els meus fills i jo tinc la situació que tinc.

El meu primer fill, l'Arnau, va anar a la guarderia perquè jo en aquell moment no m'ho vaig poder/saber muntar diferent, en cap moment se'm va acudir dir que era el millor per ell, jo sabia que no era així, tenia 20 mesos i amb qui millor estava era amb persones de confiança i amb una atenció molt continuada, no estava per fer "vida social" i per poc que et miris el nen i el puguis sentir, això t'arriba. Quan marxava a la feina i el deixava allà, jo no em sentia gaire bé, des d'aquí hi ha gent que s'ho explica i justifica per quedar-se més tranquil.la.

El meu segon fill no va anar a la guarderia i és "espavilat" com ell sol... jeje.