dimarts, 20 d’agost de 2013

Ens atrevim a ser autèntics?

Després de molt llegir, molt escoltar, de sentir-me i, també, de bastanta experiència personal i vital al respecte, sé que una de les persones amb un missatge més connectat al voltant del que és sentir-se, relacionar-se, estimar i, en definitiva, viure arrelat, encarnat a la terra i amb autenticitat com a ésser humà, és la Brené Brown.

Avui m'ha vingut de gust traduir algunes frases del seu llibre Daring Greatly. He escrit més d'un post amb material de la Brené, que podeu buscar al blog si us interessa, realment val la pena. Després de totes les investigacions i projectes de recerca que ha dut a terme, ha extret un material valiossíssim respecte a l'auto-acceptació, la connexió amb el nostre cos (és a dir, amb qui som, amb la nostra essència) i el poder de la connexió amb altres éssers humans des d'aquesta autenticitat. Aquí us deixo unes perles:

  • La valentia comença amb estar, mostrar-se i deixar que se'ns vegi.

  • La vulnerabilitat s'escolta com a veritat i se sent com a valentia. La veritat i la valentia no sempre són còmodes, pero mai són una feblesa.

  • Quan em miro el narcissisme des del prisma de la vulnerabilitat, veig una por a ser ordinari basada en la vergonya, en el sentiment d'haver de ser diferent de com ets i de qui ets. Veig la por de mai sentir-se suficientment extraordinari per obtenir atenció, perquè t'estimin...

  • No intentis guanyar-te els que t'odien, no ets un "susurrador de burros".

  • Degut a que el sentiment de pertinença, d'arrelament, només es dóna quan mostrem el nostre jo autèntic i imperfecte al món, el nostre sentit de tenir un lloc al grup, a la comunitat, de sentir-nos connectats amb els altres i amb la vida, mai serà més gran que el nostre nivell d'auto-acceptació i vàlua com a persona.

  • Si podem compartir la nostra història amb algú que respón amb empatia i que ens entén, la vergonya, el sentiment de no ser suficient, de sentir quelcom que no hauríem de sentir, d'haver de ser algú altre, no pot sobreviure.

  • El que sabem importa, però el que som importa més.

  • Si et tornes insensible a la foscor, et tornes insensible a la llum.

  • La vulnerabilitat és el lloc de naixement de l'amor, del sentiment de pertinença, de l'alegria, la valentia, l'empatia i la creativitat. És l'origen de l'esperança, de la responsabilitat i de l'autenticitat. Si volem més claretat o vides més profundes i espirituals, la vulnerabilitat és el camí.

  • Estar disposats a mostrar-nos ens canvia, ens fa cada vegada més valents.

  • Estem aquí per connectar; és el que dóna sentit i direcció a les nostres vides. Tenim por a la connexió, perquè sentim por que alguna cosa que fem o que no fem, quelcom que té a veure amb qui som i d'on venim, ens farà no mereixedors d'amor i connexió.

  • En el cas de les dones, fins i tot, sentim l'exigència de "ser menys, no destacar, ser dolces, callades i discretes", això és una expressió del mateix problema de fons.

  • L'espiritualitat és un fonament essencial de l'autenticitat. No la religiositat, sinó aquell sentiment profund que estem inextricablement connectats els uns amb els altres per una força més gran que nosaltres i basada en l'amor i la compassió. Per alguns de nosaltres això és Déu, per d'altres la natura, l'art o l'ànima humana. Fer-nos propietaris del nostre valor és l'acte de reconéixer que som sagrats. Potser viure amb vulnerabilitat i superar la insensibilitat i la indiferència són realment cuidar i nodrir els nostres esperits.

  • La sinceritat i l'autenticitat tenen com a nucli la vulnerabilitat i el sentiment de la pròpia vàlua: estar davant la incertesa, exposar-se i arriscar-se a nivell emocional i saber que som suficient.

  • Les preguntes reals pels pares haurien de ser: "Estàs compromès? Estàs interessat i prestant atenció?". No s'ha de ser perfecte per criar nens feliços. La perfecció no existeix i equivocar-se com a pares i fer-ho millor la propera vegada els proporciona un aprenentatge importantíssim. No donar veritat als nens per tenir-los contents, no els prepara per ser adults valents i compromesos.

  • Qui som i com ens relacionem amb el món és un predictor molt més decisiu del que faran els nostres fills, que no pas el fet de saber molt sobre criança i educació.

  • El nivell amb el qual ens protegim de ser vulnerables és una mostra del nivell de por que sentim i de la nostra desconnexió.

  • Estimar-nos a nosaltres mateixos (no pensar que ens estimem, no, sentir-ho i experimentar-ho) i donar-nos suport els uns als altres en el procés de ser reals, autèntics, és potser l'únic i immens acte que ens fa realment valents i atrevits.