divendres, 8 de novembre de 2013

Agraïment a la vida

Fa temps que no escric al blog, tot i que sí ho faig regularment en el meu dia a dia.

Per una part, he estat molt ocupada amb el començament de curs, acabant la programació del curs, preparant les classes, coneixent els meus alumnes... També amb el començament de curs dels meus fills, intentant estar quan necessiten ajuda, cosa que em va sortint de manera més natural que abans (jo era de les que els exigia i els feia córrer, sovint els deia "espavileu-vos, és la vostra feina") i ara vaig experimentant com puc estar amb més temps i paciència quan em necessiten. Tot això és conseqüència d'un treball personal important, m'ho he hagut de currar.

Vaig estant amb un moment on sembla que s'està desgelant quelcom a nivell intern. Sento com la meva duresa es va desfent progressivament. Sento com cada vegada vaig sentint més la meva persona i aquesta va agafant protagonisme, estic més des del cor en molts més moments, últimament vaig notant com aquests moments es dilaten i continuen, ja no són moments aïllats. Poc a poquet em vaig sentint més segura per viure sense els automatismes de la meva estructura defensiva. Experimento com de diferent és viure així.

La meva alerta, la meva duresa, la meva tensió i rigidesa disminueixen. Em sento el cos més tendre, més deixat anat, més proper a la tranquil.litat i al plaer i sento que tinc més temps. Ja no estic només preparada per saltar a la més mínima, per posar-me en acció, tensant-me, posant-me a córrer, reaccionant a tope a qualsevol circumstància, sense acabar de sentir-me i des de l'esforç, no, quin descans!! Emocionalment, puc sentir més la tristesa i la pèrdua del que no he tingut quan ho havia de tenir, surten llàgrimes amb freqüència i m'alleugen. Em sento més relaxada en general i més amb la realitat. També tinc la consciència del perquè de tot plegat. Vaig fer el que vaig poder quan estava creixent i a una edat molt tendra, vaig haver de començar a defensar-me de l'entorn d'una manera molt potent. Ara ja no, ara no sóc una nena en mans d'adults defensats amb tota l'artilleria. Ara no perillo si em sento, si m'obro.

Estic molt contenta del camí d'indagació personal que vaig començar quan vaig tenir els meus fills i em vaig adonar de com de mancada estava per estar per les seves necessitats, vaja, per relacionar-me amb ells. Estic contentíssima d'haver començat una teràpia amb l'ajuda de la qual he pogut anar entrant cada cop més en les meves catacumbes i des d'aquí, anar desmuntant un entramat que m'impedia sentir-me en moltes ocasions, primer a mi i després als altres. Estic molt agraïda en general, a la vida. Si busques de veritat, trobes.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Felicitats!!!!!

Isabel Pareja ha dit...

Gràcies!

M'agradaria saber qui ets també.